No estic fet per posar gasolina

Odio posar gasolina. És una de les coses que més mandra em fan de la vida. Per això, sempre condueixo al límit del dipòsit. Apuro fins la última gota. Emoció fins el final. Algú m'ha dit que pujar al meu cotxe és com pujar a una atracció de fira. El dia que em quedi tirat potser els hi agafaré carinyo a les gasolineres. I pujar al cotxe serà sinònim de monotonia i aburriment. Però és que no suporto les benzineres. I més igual si és Repsol o Campsa o BP o Meroil o Petro Cat. Totes són iguals. Abans, encara. Una persona t'obria el dipòsit, et posava la gasolina, et donava conversa (o no, depèn) pagaves i no havies de fer res. Pim pam. Dos minuts i llestos. Ara, que si mirar com aparques el cotxe per no haver de fer molta força a l'hora d'estirar el manguito, que si obrir el dipòsit, posar-te els guants per no quedar-te pringat de petroli, fer punteria perquè no vessi, memoritzar el número de surtidor, fer cua per pagar, dir allò de 20 de diesel en el 6, etc etc. Això no està fet per mi. Sempre que poso gasolina penso el mateix: no hi haurà un sistema millor? més fàcil i més ràpid? I no m'ho sé imaginar. O si. Potser un estil McAuto. Sense baixar del cotxe, a través d'una finestreta única, surts amb el dipòsit ple.

La gasolina, el cotxe i la meva mà, ahir, a Arenys de Mar.

Si se callase el ruido

Recordant la nit al Kursaal de Manresa... El primer dia que vaig escoltar la cançó.

De Marilyn Monroe a la mona de pasqua

No sé si després d'uns dies de festa s'acostuma a fer balanç. Però el faré. Un balanç diferent. Resumint amb sensacions i moments una setmana santa diferent. Atípica. Ni millor ni pitjor. Que començava amb Marilyn Monroe a la primera planta del Montfalcón i acabava menjant mones de pasqua amb vistes a Montserrat. Aquelles entranyables mones de mantega i fruita en almíbar que cada any fa tornar bojos els paladars de moltes famílies. De la meva també, obviously. Marylin Monroe m'acompanyarà sempre a la paret verda del menjador; les mones, per sort, només cada dilluns de pasqua. Entre Marilyn Monroe i les mones, un seguit de moments inesborrables. La xocolata amb gust a Petritxol però que no era d'aquell carrer. No entenc per què la gent fa llargues cues per una tassa d'un líquid espès de color marró. Serà per saludar a la Roser? La corbata taronja però que en realitat era vermella. La cervesa i les braves al Chiri Mas, com no! El doble del meu pare. El putu sucre i la maleïda llet. Sort que van inventar els opencor... El joc de fer parelles al Bar del Xato. Neixerà un nou enllaç? Seguiremos informando. La nostra millor amiga, la Festa. Una nit estranya però guai (Xavi dixit). Amb algún ensurt inclòs. Les dotze hores i mitja dormides seguides (malalts de festa? No, gràcies). Serà que realment estava tocat per la Tramuntana? La primera sessió de mones de pasqua. Les braves del Boraviu que van resultar ser cuinades o reescalfades a cal veí. El mal de boca del Teatre Condal després de dues hores i mitja rient sense parar per culpa d'unes estúpides maletes i d'una Pera sense almíbar. La Mola nevada. El rulo pel temple expiatori interminable de Gaudí i el millor de tot: l'estona al mòdul prefabricat de les audioguies. La dieta equilibrada (semi) del diumenge pasqual: arròs i peix. A l'ombra d'un baobab...

I tot, amb un fil conductor comú: el temple de Gaudí i la muntanya sagrada. I això que ha estat una Setmana Santa atípica. Però Sagrada. Com la muntanya. I com la Família.